Setmana 49: Carlit

Érem quatre amics. Tres anàvem junts a la facultat. Era finals de juny i vam decidir pujar al Carlit.

A baix feia bon dia. Anàvem amb camisa, pantalons curts i calçat d'excursió. Dos duien una capalina. Els altres dos, ni això.

La pujada va anar bé.

Quan vam arribar al cim ens van començar a caure alguns flocs.
—Neu, a finals de juny!.
Ens va fer gràcia.

Al cap de poca estona ja no ens en feia.
El cel es va tapar de cop, va començar a bufar vent i la neu va caure cada vegada amb més força. Vam iniciar el descens.

Aviat vam deixar de veure el camí.
—És per aquí.
—No. Hem pujat per allà.
—Allà no hi ha res.

Ens vam aturar per discutir-ho. Al cap d'un minut teníem tant fred que vam decidir continuar.
No perquè sabéssim per on anàvem.
Perquè havíem de caminar.

La neu ens queia a la cara i començava a cobrir les pedres i els rastres del sender. Les cames, nues, se'ns havien posat vermelles. El vent travessava les camises.

De tant en tant ens aturàvem.
—Hem d'anar cap a l'esquerra. Baixarem més ràpid.
—Per l'esquerra és més perillós i no em sona de res. A més no es veu el que hi ha sota la neu.
—Doncs per la dreta baixa més suau.
—Per què?
—Perquè hem de baixar.

Discutíem una estona i tornàvem a caminar.
Al cap d'una hora ja no discutíem només sobre el camí.
Discutíem sobre qui havia volgut pujar, sobre qui havia dit que faria bon temps, sobre qui no havia volgut tornar enrere quan van començar a caure els primers flocs, sobre...
Cap dels quatre recordava les coses de la mateixa manera.

En una de les aturades, ja sense aigua, un va assenyalar cap avall.
—Jo vaig per aquí.
—Fes el que vulguis.
Va començar a baixar.
Va fer deu o dotze passes.
—Ets imbècil o què? —li vam cridar.
Es va aturar.
—Els imbècils sou vosaltres.
Però va tornar.

Vam continuar tots quatre.

Una estona després va ser un altre qui va dir que se n'anava pel seu compte.
—On vas?
Tampoc no se'n va anar.

Cada vegada teníem més fred. Ja no sabíem quanta estona feia que baixàvem ni exactament on érem. Només sabíem que havíem de perdre altura.

Caminàvem una estona. Ens aturàvem. Discutíem. Tornàvem a caminar.

En algun moment vam deixar de discutir.
No perquè ens haguéssim posat d'acord.
Estàvem massa cansats. Havíem fet una volta enorme, però, poc a poc, i gairebé sense adonar-nos, ens vam anar orientant.

Vam tenir sort. Molta sort.

Quan finalment vam veure el refugi, ningú va dir res.
Vam continuar caminant.

Semblava a prop, però vam trigar molt més del que esperàvem a arribar-hi.

Quan vam obrir la porta, ens va rebre una bafarada d'aire calent.
Estàvem xops, glaçats i esgotats. Teníem les cames plenes d'esgarrinxades.
Ens vam asseure.
Ningú no va parlar durant una bona estona.

Algú ens va portar alguna cosa calenta. No recordo què era.
Un de nosaltres va agafar la tassa amb les dues mans.
—Per allà no era —va dir.
El vam mirar.
I vam començar a riure.

Feia unes hores que havíem estat a punt de separar-nos més d’un cop.
No ho vam fer.