Setmana 48: Falsa alarma

La senyora Remei estava fent el llit quan va prémer sense voler el botó que duia penjat al coll.

Una veu va sortir de l'aparell.
—Remei, està bé?
—Sí, sí. Perdoni. L'he premut sense voler.
—Segur que està bé?
—Estic bé. Vaig fent…
La resposta es va perdre en un petit atac de tos.

Li van dir que no es preocupés, però al cap de poca estona van trucar a la porta.
Era una noia de la teleassistència.
—Ja els he dit que estic bé.
—Ho sé. Però ja que soc aquí...
La va fer passar.

La noia li va prendre la tensió i li va fer unes quantes preguntes. La Remei les va contestar totes. Després li va explicar que aquella nit havia dormit malament perquè el veí de dalt havia tornat tard. Que la seva filla vivia a Girona. Que abans tenia un gos, però que se li havia mort feia tres anys.
—Vol un cafè?
—No cal, Remei.
—Jo me'n faré un.
—Doncs mig.

Van prendre el cafè a la cuina.

La Remei li va explicar que el supermercat havia canviat les coses de lloc i ara no trobava mai el sucre. Que la seva filla volia que anés a viure amb ella. Que els geranis aquell any no li acabaven de tirar. Que el diumenge havia fet llenties i n'havia congelat dues racions.

La noia va mirar l'hora.
—Me n'he d'anar.
—És clar.

La Remei la va acompanyar fins a la porta.
—Perdoni per haver-la fet venir.
—No m'ha fet venir vostè.
—Ja m'entén.
La noia va somriure.
—Vigili amb el botó.
—Sí.

Quan es va quedar sola, la Remei va recollir les dues tasses i les va deixar a l'aigüera.
Va tornar a seure a la cuina.
El botó li penjava del coll.

Hi va passar suaument el dit per damunt mentre se'l mirava.