Setmana 47: Acabat el torn

Quan era jove anava sempre a les festes de Gràcia, quan encara s'hi podia anar sense haver de caminar en processó entre la gent.

Aquell any m'ho vaig passar molt bé. Massa bé. Vaig beure més del compte. Era molt tard i vaig a ver de tornar a casa a peu.

No sé ben bé com vaig arribar fins a la Diagonal. A prop del Llapis, les cames em van dir prou.

Em vaig estirar en un banc.
No sé quanta estona hi vaig estar.

En algun moment em vaig tornar a aixecar i vaig continuar caminant. Amb dificultat, però vaig arribar a casa. Els meus pares havien marxat a passar el cap de setmana i no hi havia ningú.
Em vaig ficar al llit i vaig dormir com un soc.

L'endemà al matí em va despertar el timbre.
Vaig anar a obrir en calçotets, encara mig adormit. A l'altra banda de la porta em va semblar veure un uniforme.

Era un conductor d'autobús.
—Això és teu?

Duia la meva cartera a la mà. Conduïa l'autobús, la va veure, va parar i va baixar a recollir-la. Quan va acabar el torn, va mirar l'adreça que hi havia a la cartera i va venir fins a casa per tornar-me-la.
Jo encara no m'havia adonat que l'havia perduda.

No recordo el seu nom. Ni la seva cara. Ni tan sols recordo si vaig saber donar-li les gràcies com calia.
Recordo que va marxar content.

Han passat molts anys i, de tant en tant, penso en aquell conductor i en la meva cartera.
Perquè en acabar el seu torn va venir a casa a donar-me-la.