Setmana 44: Desnonament

Un matí van venir a buidar el pis del costat.

Dos policies a la porta amb una ordre judicial. Tres homes amb guants i una furgoneta blanca. Treballaven en silenci, amb l'eficiència dels que han fet aquella mateixa feina moltes vegades i han après a no pensar-hi.

Des del llindar, una dona els mirava treballar.

No deia res. No plorava. Només mirava, com si allò que s'emportaven fos d'algú altre.

Van treure els mobles. Després els records. Després les hores. Les veus enganxades a les parets, les rialles dels fills, l'olor del diumenge al matí.

Tot cap a la furgoneta.

Al final van treure un calendari de la cuina. Encara tenia dies per passar.

La dona va entrar al pis buit. Va fer una volta. Va sortir amb les mans buides i els ulls secs.

Va marxar sense mirar enrere.

La veïna la va veure allunyar-se.

Va esperar que es girés.

No es va girar.

Aquella nit la veïna va mirar per la finestra del pati interior.

A les fosques, alguna cosa encara hi era.

Potser era el que havien deixat.

O el que no es van poder endur.