Setmana 43: El pont del diable

Tothom sabia que el pont no s'havia de creuar de nit.

En Maties ho va fer igualment. Tenia pressa i es volia estalviar fer una volta de més d’una hora, just quan es ponia el sol.

Va aturar-se un moment quan era al mig. Va tenir una sensació estranya i sobtada, com si algú li hagués posat la mà a l'espatlla i l'hagués retirat de cop. Va girar-se. No hi havia ningú.

Va mirar cap avall.

L'aigua reflectia les pedres i un cel sense lluna i ple d’estrelles. Tot menys ell.

Va córrer fins a l’altra banda.

I va seguir fins a casa de la seva sogra.

La dona va obrir, el va mirar un segon i va intentar tancar la porta. Ell hi va posar el peu.

—Necessito ajuda.

—Aquí no entres.

—Per favor.

—No. —La dona parlava sense mirar-lo als ulls—. El problema és el que portes darrere.

En Maties es va girar.

No hi havia res.

La dona el seguia mirant per sobre la seva espatlla amb una expressió de por.

—Has creuat el pont? —va preguntar-li.

Ell va assentir.

La dona va tancar els ulls un moment.

—Marxa. De pressa. No tornis a casa i no miris enrere fins que surti el sol.

—Per què?

—Perquè encara no saps que hi és.

Va marxar. Va caminar tota la nit sense mirar enrere.

Va sentir passes darrere seu.

Exactament al mateix ritme que les seves.

Va aturar-se.

Les passes també.

Va continuar caminant.

Les passes també.

Quan va sortir el sol es va girar.

No hi havia ningú.

Però a terra, al seu costat, hi havia dues ombres.

Una era la seva.

L'altra es movia sola.