Setmana 42: La cova del dimoni

Al poble deien que a la cova hi vivia el dimoni.

Ningú no l'havia vist mai.

Però tothom coneixia algú que coneixia algú que deia que hi havia entrat.

La cova era a mitja muntanya, darrere d'un bosc de pins. L'entrada era estreta i negra, fins i tot al migdia.

Els vells deien que s'hi podia entrar, però que no s'havia de parlar.

—Per què?

—Perquè ell escolta.

—Qui?

Els vells no responien.

Un estiu, quan tenia dotze anys, hi vaig anar amb el meu germà.

Ell en tenia quinze i no creia en res.

—Dimoni! —va cridar davant de l'entrada.

L'eco va tornar la paraula.

Dimoni... dimoni... dimoni...

Vam riure.

Vam encendre les llanternes i vam entrar.

Al principi només hi havia pedra i humitat. Després el passadís es va fer més estret.

—Tens por? —em va preguntar.

—No.

L'eco va respondre:

—Sí.

Ens vam quedar quiets.

El meu germà va riure.

—Molt graciós.

Des del fons de la cova va arribar una veu:

—Gràcies.

Aleshores vam córrer.

No recordo haver corregut mai tan de pressa.

Quan vam arribar a l'entrada, vaig sortir sense mirar enrere.

El meu germà no.

Vaig esperar.

Vaig cridar el seu nom.

Ningú no va respondre.

Vaig tornar al poble i vaig buscar ajuda.

El van buscar durant tres dies.

No el van trobar.

Han passat més de cinquanta anys.

Mai no he tornat a la cova.

Fins avui.

Aquest matí he pujat a la muntanya. M'he quedat davant de l'entrada i he dit el nom del meu germà.

He esperat.

Al cap d'una estona, des de molt endins, una veu ha preguntat:

—Tens por?

Era la seva veu.

La mateixa que tenia als quinze anys.

—Sí —he contestat.

I s’ha sentit:

—Jo també.