Setmana 41: El viatger invisible

Sovint quan somio, volo.

No com els ocells. Moc poc els braços ni tinc ales. Simplement planejo lentament, com si l'aire hagués decidit sostenir-me.

A sota, el món canvia.

Una nit vaig travessar un mar que no coneixia i vaig arribar a una ciutat de cases blanques on ningú no parlava cap llengua que jo hagués sentit mai.

Una altra vaig volar sobre Roma. Però no la Roma d'avui. Al fòrum hi havia mercaders, soldats, esclaus. Vaig passar tan a prop d'un nen que hauria pogut tocar-li els cabells.
Ell no em va veure.

Així vaig descobrir que el temps no era una frontera.

Vaig veure construir catedrals que avui visito acabades. Vaig sobrevolar camps de batalla abans que comencessin les batalles. Vaig entrar en palaus, cabanes, vaixells. Vaig veure néixer persones que després apareixerien als llibres i morir-ne d'altres de qui ningú no escriuria mai res.
Jo ho veia tot.

Ningú no em veia a mi.

Al principi em semblava un privilegi.

Fins que una nit vaig arribar a casa meva.

Era la mateixa casa, però molt més jove. Vaig travessar la finestra i vaig veure els meus pares asseguts a taula.

I entre ells hi havia un nen.

Jo.

Devia tenir sis o set anys.

Vaig acostar-m'hi.

—Soc aquí —vaig dir.

Ningú no va aixecar el cap.

Vaig cridar.

Res.

Aleshores el nen va deixar de menjar.

Va mirar exactament cap al lloc on jo era.

Durant uns segons no es va moure.

—Què passa? —va preguntar la meva mare.

El nen va continuar mirant-me.

—No ho sé —va dir—. Em sembla que he somiat alguna cosa.

Em vaig despertar.

Des d'aquella nit, quan somio que volo, procuro no acostar-me gaire a mi mateix.