Setmana 37: Els prenoms

Quan el vell savi va morir, només va deixar una capsa amb un munt de paraules. Ell les anomenava prenoms.

Ningú no sabia què volien dir.

Durant anys van pensar que era el deliri d'un arxiestúpid.

Fins que va arribar la primera bipluja.

Aquell mateix dia, una microtempesta va quedar atrapada dins d'una nanobiblioteca, i una maxiformiga va travessar la plaça arrossegant una tricadira.

A la nit, la sublluna va il·luminar una semipoma que creixia al peu d'una contramuntanya, mentre un supercargol avançava lentament cap a un antinúvol.

L'endemà, al vell castell, el gran canó de ferro va començar a esquerdar-se sense que ningú l'hagués tocat. Primer es va esmicolar la boca. Després el tub. Al cap d'una hora només en restava un grapat d'òxid i pols.

—Un descanó —va murmurar el seu últim deixeble.

Aquell vespre va tornar a obrir-la.

Era més petita.

Algunes paraules ja no hi eren.