Setmana 36: La clau

Feia setmanes que alguna cosa s'estava movent per dins, sense nom i sense forma. Com quan l'aigua comença a escalfar-se abans de bullir.

Aquella nit va somiar una finestra. Alta, antiga, amb els batents de fusta inflats per la humitat. A la mà hi tenia una petita clau de bronze. Va provar d’obrir-la però les mans no li obeïen. Es va despertar amb la sensació que havia perdut alguna cosa important. O que, potser, estava a punt de trobar-la.

L'endemà va comprar un bitllet d'anada, sense data de tornada.

Tres dies després, va visitar un claustre romànic on va entrar per casualitat.

O per allò que, de vegades, s'assembla a la casualitat.

Al fons, un arc de pedra s’obria a la llum.

Va romandre una bona estona contemplant-lo. Sense saber per què no es veia amb cor de travessar-lo.

Finalment, ho va fer. Sense mirar enrere. I va continuar caminant sense rumb fins que les cames li van dir que s'assegués.

Va triar un banc qualsevol.

Una nena el va confondre amb una altra persona.

—Se li ha caigut això.

Li va posar una petita clau de bronze a la mà i va desaparèixer entre la gent abans que pogués respondre.

La va fer girar entre els dits una bona estona. Després se la va guardar a la butxaca.

No va intentar entendre-ho.

No.