Setmana 34: L'armari

Era una rossa perillosa.

Ho vaig saber abans que parlés. Les dones així no truquen a la porta. Quan entren a la teva vida, ja fa estona que has perdut la partida.

—Marlou, necessito que trobi el meu marit.

Mitja hora després érem a casa seva.

—Miri on vulgui. A veure si troba alguna cosa que el pugui ajudar.

Vaig mirar.

Dormitori. Cuina. Bany. Res.

Només quedava un armari antic de fusta.

—Puc?

—Naturalment.

En obrir-lo, un home va caure sobre meu amb la rigidesa dels qui ja no tenien cap cita pendent. Feia poques hores que era mort.

Vaig deixar el cos a terra sense deixar de mirar-la.

Ella no va cridar.

Ni tan sols va fer un pas enrere.

Només em va sostenir la mirada.

Llavors ho vaig entendre.

M'havia contractat perquè algú altre el trobés primer.

Vaig tornar a mirar el cadàver. L’armari. La rossa.

—Ja ho tinc —vaig dir.

—Què?

—El cas.

Va somriure.

Jo no.