Setmana 28: Al principi li vaig dir temps

Tot canvia. No de cop, sinó a petites mossegades: una botiga que tanca, una cara que deixa de saludar, una paraula que cau en desús.

Després vaig començar a notar una altra cosa. Els carrers continuaven al seu lloc, però ja no em pertanyien. Els meus racons de sempre s'anaven tornant estranys, com si algú els hagués refet sense comptar amb mi, com si la meva ombra hagués deixat d'encaixar-hi.

La gent parlava, reia, vivia... i jo em quedava un pas enrere, observant-ho tot des de l'altra banda d'un vidre invisible.

Cada vegada rebia menys trucades.

De molts amics vaig perdre la pista. Encara vivien? Haurien marxat?

Vaig començar a preguntar per mi mateix, amb una prudència que ni jo entenia.

Però gairebé ningú no sabia dir-me qui era.

Alguns arrufaven les celles, buscant alguna cosa dins la memòria. D'altres somreien per cortesia, com si jo fos una història mal explicada o un nom sentit fa massa anys.

I aleshores ho vaig entendre.

No era el temps. Era jo qui m'anava esvaint dins seu, a poc a poc, com la neu sota el sol.