Setmana 14: El truc perfecte

El mag va somriure al públic amb la seguretat del que controla el món. Era el número estrella: desaparèixer. Sempre desapareixia. La gent aplaudia, l'ajudant reia, i el misteri quedava flotant a l'aire.

—Aquesta nit veuran l'impossible —va dir.

El teatre es va enfosquir. La música va baixar com una respiració. La caixa era al centre, brillant i silenciosa, i ell la va envoltar amb la solemnitat de qui oficia un ritus.

I es va ficar.

Va tancar la porta des de dins. Hi va haver un segon de buit. La pausa exacta. I, quan el seu ajudant va aixecar la tela i va obrir la caixa, era buida.

El públic va esclatar.

Aplaudiments, crits, rialles: l'alleujament col·lectiu d'haver vist un miracle sense conseqüències. L'ajudant es va col·locar per a la reverència final, esperant que ell aparegués darrere de les cortines.

Va aparèixer darrere de l'escenari, dret, intacte, amb el cor desbocat. Va veure la caixa al centre, buida. Va veure la seva ajudant inclinant-se sola. Va veure el públic aixecar-se, aplaudir com si acabessin de presenciar la perfecció.

—Sóc aquí! —va cridar.

Ningú va girar el cap.

Va veure el director abraçar l'ajudant, eufòric. Va veure els tècnics xocar-se les mans. Va veure la gent sortir comentant el truc, repetint el seu nom, sense sospitar res.

Aleshores ho va comprendre, amb un terror lent i absolut: el truc no l'havia portat a cap altre lloc. L'havia deixat en el mateix.

Només que fora.
I no sabia tornar.
La seva funció havia acabat.