Setmana 2: Desitg

Ella va passar pel seu costat amb una calma que el va desarmar del tot. No va dir res. No va caldre.

Ell sabia que no l'havia de mirar així. Sabia, fins i tot abans de girar el cap, que allò era el principi d'un esfondrament. Però alguna cosa primària —fosca, antiga— es va despertar en ell com l'animal a qui no havia sabut domesticar.

Va intentar recordar el que tenia, el que havia de protegir, però la raó era un murmuri feble davant del rugit que creixia a les entranyes. Una pulsió, una força imparable, l'empenyia cap a l'abisme.

Quan ella es va girar i li va sostenir la mirada, ell va saber que la línia ja estava trencada.

No perquè la creués, sinó perquè ja abans havia desitjat creuar-la. L'espurna era allà, respirant entre tots dos, reclamant un territori que no existia a les promeses.

Un instant ferotge, impossible de negar, impossible d'evitar.