Setmana 27: A dalt i a baix

.Durant anys, els de dalt van prometre que escoltarien els de baix.

Primer van obrir una bústia de queixes al centre de la plaça. Els de baix hi van deixar cartes, signatures, fotografies de sostres esquerdats i de nens dormint entre humitats. Els de dalt les van llegir amb cara greu i van encarregar un informe.

Després van organitzar reunions. Els de baix hi anaven amb els peus cansats i la veu plena de pols. Parlaven de jornades massa llargues, de salaris que no arribaven, de carrers sense llum. Els de dalt escoltaven, prenien notes i deien que calia paciència. Però la paciència, dels de baix, s’acabava.

Un matí, els de dalt van anunciar la gran solució. Construirien una nova plataforma, més ampla, més moderna, més segura. Una estructura definitiva que posaria fi a totes les molèsties i impediments. Ja no hi hauria dalt ni baix, van dir. Només una superfície comuna.

Les obres van durar setanta-dues hores. Des de baix se sentien martells, grues, ordres, celebracions anticipades. Quan algú preguntava què estaven construint exactament, els responien que era pel bé de tothom.

Fins que la plataforma va baixar.

No va ser un accident. Va descendir lentament, amb una precisió administrativa, fins a tocar els primers terrats. Després va continuar. Va aixafar antenes, xemeneies, finestres, taules parades, llits desfets, animals, sorolls.

Quan tot va quedar pla i sense veus, els de dalt van inaugurar la nova superfície amb una cinta vermella i un discurs emocionat.

—Avui —va dir el portaveu— hem resolt definitivament el problema de les queixes.

Des d’aquell dia, ningú no va tornar a protestar.