Setmana 23: La vàlvula

La sequera era persistent.

El primer parlà sense alçar la veu. Va proposar torns per reduir pèrdues i reparar la vàlvula vella que degotava des de feia anys.

—Si aguantem, arribarà —va dir—. I si no, almenys durarà més.

El segon va negar amb el cap.

—No podem deixar ningú sense aigua —va dir—. Repartim-la avui, equitativament, tota la que queda. Ja veurem demà.

El tercer va somriure de costat.

—Mentre decidiu, jo ja he omplert els meus bidons —va afegir—. Cadascú es cuida com pot.

El quart no digué res. Es va acostar al dipòsit, va mirar el nivell, va mirar els altres.

Després colpejà la vàlvula amb una pedra.

El raig s’obrí de cop, descontrolat. L’aigua començà a sortir amb força, perdent-se a la terra seca.

—Què fas?! —cridaren.

Es va encongir d’espatlles.

—Perquè ningú se l’endugui —va dir.

Es quedaren en silenci, mirant com l’aigua desapareixia en la pols.

Què faries tu?