Setmana 22: Oldsmobile 88 convertible de color verd

L’Oldsmobile 88 convertible de color verd, model de 1950, tenia un interior ampli, gairebé generós, com si hagués estat concebut més per estendre’s que no pas per contenir. La banqueta davantera, correguda i profunda, tenia la suavitat i el confort d’un sofà que convida a enfonsar-s’hi, no a subjectar-se. El entapissat, clar, absorbia la llum amb una tebior enganyosa.
El tauler de comandaments, metàl·lic i polit, s’estenia de banda a banda amb una elegància funcional, mentre els ribets cromats retornaven esclats breus, inquiets.
El volant, desmesurat, dominava l’espai com un cercle perfecte, fi i fred, amb l’anell del clàxon suspès al seu interior com una promesa. Calia governar-lo amb decisió: cada gir exigia braços, intenció, temps. No hi havia assistència, només mecanisme.
El velocímetre horitzontal traçava una línia lluminosa, gairebé contínua, com si mesurés no només la velocitat, sinó la mateixa voluntat d’avançar. Al seu voltant, indicadors de combustible, temperatura i pressió: mínims, precisos, incrustats en una superfície que retornava el món en fragments.
Els comandaments eren sòlids, directes, amb un recorregut llarg que es feia sentir a la mà. Res no era lleuger. Tot exigia un gest conscient per obtenir una resposta eficaç.
I per damunt de tot, el parabrisa oblic i l’aire.
Sense sostre, el cotxe no separava l’interior de l’exterior: el vent entrava, travessava, s’enduia paraules i en deixava d’altres a mig dir. Era un habitacle obert, exposat, on la velocitat, el soroll i les partícules no s’encapsulaven, es compartien.
Un espai per avançar, no per aturar-se.
El parabrisa, el volant, el tauler de comandaments, el velocímetre quedaren coberts d’innombrables gotes roges, irregulars, disperses sense cap ordre aparent, superposades: denses en alguns punts, lleugeres en d’altres.
Caòtiques, només en aparença.
Com un darrer llenç.