Setmana 21: Desajust

Es desperta abans que soni l’avís.

No li cal. El cos ja s’hi ha acostumat, però encara hi ha un desajust imperceptible, com si el matí arribés amb retard, com si el temps es prengués una pausa abans de començar.

S’aixeca. Es neteja. Odia rentar-se la cara amb tovalloletes humides.

Encén els llums de cultiu.

Les plantes responen amb una verdor disciplinada. Revisa els nutrients, ajusta el degoteig. Cull una fulla i la tasta. Espera un segon més del necessari, com si el gust li confirmés alguna cosa.

A la cuina, escalfa una ració. Barreja verdures amb proteïna processada i mira el panell de dades amb el resum del dia: consum, producció, incidències. Avui tot està dins dels marges.

No sempre.

El sistema de filtratge dona una desviació mínima. S’hi posa abans que sigui res. Desmunta la carcassa, neteja els conductes i substitueix una peça gastada amb gestos precisos, apresos a força de repetició.

Arreglar no és una opció: és una necessitat vital.

Després del gimnàs, es connecta: dades, ajustos, confirmacions, protocols... Tot llest per a la gravació. Parla poc de res més. El temps, aquí, no sobra.

Un punt diminut mossega la vora del Sol. Gairebé res, una imperfecció en la llum.

S’inclina.

El punt avança.

Sap què és. Ho ha calculat. Però veure-ho… és una altra cosa.

Busca més.

Un altre punt més petit l’acompanya? Potser el veu.

O potser no.

Quan acaba, revisa les imatges i les envia.

Torna als cultius, ajusta els llums, revisa nivells. Tot segueix un ritme que no és exactament el seu, però que ja ha après a seguir.

Abans de descansar, s’atura davant del finestral i agafa una tauleta. El paisatge s’estén en una quietud absoluta: rocosa, polsosa, immòbil. Llegeix una bona estona Els germans Karamàzov.

A fora, la llum és llunyana.

Mira l’horari.

Han passat 24 hores, 39 minuts i 5 segons.

Somriu, gairebé sense adonar-se’n.

Un altre sol completat.

O gairebé.