Setmana 20: Processador

Amb una passió gairebé febril va començar a escriure una història que feia temps que li rondava pel cap. Sabia com començava. Va teclejar sense vacil·lar.

En alçar la vista del teclat, es va quedar immòbil.

Allò que hi havia a la pantalla no coincidia amb el que acabava d’escriure.

Ho va esborrar i va tornar a començar, amb una inquietud creixent:

“Ressonen a cada cantonada històries que no volem veure. Aquesta n’és només una”.

Va parpellejar.

No hi era.

Al seu lloc hi havia una altra frase:

“Brillen a tots els carrers històries que anhelem trobar. Aquesta n’és només una”.

Va sentir un rebuig immediat i la va esborrar.

I va decidir escriure la mateixa frase paraula a paraula, vigilant la pantalla. Tot semblava correcte… fins al punt final.

Va passar…

Sense transició, sense cap error visible, la frase es transformà davant dels seus ulls.

Va copiar ambdues versions en un full i les va comparar: mateix nombre de paraules, mateixa estructura.

Es va quedar immòbil.

Li tremolaren les mans i notà la suor freda al clatell.

Va témer perdre el seny.

Des d’aleshores, escriu a mà.