Setmana 25: La segona llei
La primera vegada que l'Arnau va sentir parlar de Mart tenia sis anys. Una tassa de xocolata li escalfava les mans.
El seu pare li va explicar que allà dalt hi havia un planeta vermell, fred, buit, gairebé intacte. L'Arnau es va imaginar un món sense abocadors, sense canonades rovellades, sense platges on la sorra s'enganxava als peus barrejada amb fragments de plàstic.
—Hi anirem? —va preguntar.
El pare va mirar per la finestra. A fora, la pluja baixava grisa, àcida i ho tacava tot.
—Alguns sí —va dir—. Els que puguin pagar-se el bitllet.
Trenta anys després, l'Arnau treballava classificant residus en una planta de recuperació als afores de la ciutat. Recuperaven metalls, vidres, fibres, components electrònics. Però cada procés seguia deixant massa restes i exigia consumir energia i calor que es perdia.
Els informes ho deien amb elegància: eficiència del 32,4%. Objectiu anual: 35%.
—Sempre queda més merda —es deia l’Arnau.
Els directius parlaven de circularitat, de segones vides, de neutralitat, de compensacions. A les parets de la planta hi havia cartells amb fletxes verdes dibuixant cercles perfectes. Però els cercles no acabaven de tancar mai el procés. Tot era tacat.
Aquell matí va arribar un carregament especial: restes d'un complex residencial desmantellat per construir-hi una plataforma de llançament. Marbre sintètic, pantalles trencades, mobles intel·ligents, aïllants tèrmics, joguines sense nens. Tot etiquetat com a "material revaloritzable".
Entre les runes, l'Arnau va trobar un globus terraqüi.
Era antic, de plàstic dur, amb oceans blaus i països de colors vius. Algú hi havia marcat Mart amb retolador vermell a sobre del Pacífic, com si el planeta nou hagués de sortir del vell per simple insistència.
El va deixar sobre la taula del menjador de la planta.
—Això ja no va de materials —li va dir la Laia, una enginyera jove que encara feia servir paraules com "solució" sense ironia.
—Va de memòria —va respondre ell.
A la pantalla van anunciar l'enlairament d'una nova missió civil permanent a Mart. Les imatges mostraven famílies somrients dins de vestits blancs, patrocinadors brillants, nens saludant darrere d'un vidre. El presentador parlava del nou començament.
A la planta, ningú no va aplaudir.
En tornar a la feina l'Arnau va mirar les cintes transportadores. Ampolles, circuits, roba, cables, pols. Tot avançava cap a alguna màquina que prometia separar-ho, netejar-ho, tornar-ho útil. I, al final, hi havia un contenidor per a tot allò que no encaixava.
—Mart també tindrà contenidors —va dir.
Aquella tarda, una avaria va aturar la planta. Una premsa es va sobreescalfar i el sistema va ordenar evacuació parcial. L'aire feia olor de plàstic fos. Mentre esperaven a l'exterior, van veure enlairar-se el coet des de l'horitzó. No era gaire gran des d'allà: una agulla de foc travessant un cel brut.
Durant uns segons, tots van callar. Era bonic, malgrat tot.
La flama va pujar, blanca i neta, i després va deixar darrere seu una columna ampla de fum que el vent va començar a desfer. Els somnis s'escapaven.
La Laia, al seu costat, tenia el mòbil a la mà i mirava dades amb el coll tort, com si busqués algun paràmetre que encara pogués corregir-se. Sense aixecar els ulls, va dir:
—La segona llei no perdona.
Ell va somriure sense alegria.
—No. Però nosaltres no aprenem. Millor entrem, hem esgotat el temps d’exposició.
Al final del torn, va enganxar un paper sobre el cartell de les fletxes verdes. Hi va escriure només una frase:
“No hi ha cercles nets. Tot sistema perd.”
L’endemà algú l’havia arrencat.
Però sota la cola, encara s’hi llegia una ombra.
