Setmana 19: Avi

S’asseu a la butaca i ocupa el seu lloc, disposat a contemplar l’espectacle.

Com si no fes cap esforç, l’Aurora gira de puntetes pel menjador: aèria, elegant, lleugera, precisa, feliç.

En Joaquim observa, dibuixa i va omplint la casa de música: tot ho toca, tot ho escolta, com si la imatge i el so el busquessin a ell.

L’Ur somriu, es mou i no para quiet. S’enfila, mesura, calcula, es llança. Ho prova un i altre cop, incansable. Sempre una mica més difícil, més amunt, més enllà.

L’Amèlia retalla i pinta. Tria colors. Decideix. Vol valdre’s per si mateixa, i en aquesta fermesa hi ha alguna cosa que emociona i inquieta.

I després hi ha els petits. En Nil i en Pau arriben en allau, carregats amb llibres que amb prou feines poden sostenir. Els deixen al damunt com un tresor urgent.

—Aquest. No, aquest. Aquest!

Ell obeeix.

Entre conte i conte, juguen a tocar-se el nas, l’ull, la boca, les orelles. Després galopen sobre els seus genolls com si fos un cavall que mai defalleix.

—Arri, arri tatanet... Al pas, al trot, al galop...

I riuen quan els fa caure enrere, agafant-los de les mans.

L’avi també riu.

I mentre els mira —tan diferents, tan seus— entén una cosa senzilla i enorme: és la vida la que, una vegada més, li esclata al davant i se li asseu a la falda.

El món, per un instant, només és això.