Semana 18: Anhel

Ella sempre s'havia sentit partida en dos: un cos que no responia a una ment que cremava.

Molt a desgrat seu, li deien frígida. Una etiqueta que li feia mal i no sabia com afrontar. Perquè als seus somnis apareixia una altra versió de si mateixa, una que no dubtava ni es contenia; una que vibrava amb una intensitat desconeguda.

Era com si la porta segellada de dia cedís en dormir, alliberant un torrent que la sobrepassava. Sense por ni judici, desapareixia la distància incomoda entre allò que sentia i allò que el seu cos permetia. Es deixava anar, confiada, lliurada a la promesa de sentir-se completa.

La sensació creixia des del més profund, lent al principi, després inevitable. Emergia una marea càlida, l'envoltava, la desbordava. No hi havia cossos ni gestos, només una onada lluminosa que la travessava, un corrent que la feia tremolar des de molt endins.

I quan tot es tornava blanc, quan el somni semblava dissoldre's en la claredat absoluta, ella també es desfeia: lleugera, suspesa, sense pes, com si perdés el coneixement dins de si mateixa.

En despertar, el seu cos encara conservava un ressò humit, agitat, viu. Respirava fondo, amb una barreja de desconcert i anhel. Sempre es preguntava si algun dia viuria aquest somni amb els ulls oberts.

Però aquesta vegada no va apartar la sensació.

Va tornar a tancar els ulls, tot just un instant, i va deixar que aquest tremolor tornés, que aquest corrent encara latent s'expandís sense por, sense preguntes. El seu cos va respondre amb una lentitud nova, com si per fi aprengués l'idioma que sempre hi havia habitat.

I per primera vegada, desperta, va sentir com aquella onada tornava a créixer des del fons, com la travessava sense resistència, com la reclamava sencera.

No va pensar.

No va dubtar.

Es va deixar anar.

I en aquell abandonament, en aquell instant suspès entre el control i el lliurament, va comprendre que el límit mai havia estat al seu cos.