Setmana 17: L'herencia

Tot i que vivia fora de la ciutat, al germà petit li va tocar la casa quan va morir la seva mare. La cabana, humida i decantada, va ser per a l'altre, el més gran. No valia ni la cinquena part.

—Em sap greu —va dir el menor a casa del notari.

I va afegir, amb un mig somriure après:

—Tens mala sort.

No va parlar mai de compartir res, ni quan anys més tard va vendre la casa.

Abans de buidar-la, van obrir els calaixos i una de les filles del germà gran va separar els records en dues piles damunt del llit dels pares.

En una, petita i polida, van quedar quatre postals.

A l'altra, una muntanya de cartes amb sobres gastats, postals des de ciutats remotes, lletres tortes i dates repetides: “La mili ja s'acaba”, “Penso en vosaltres”, “Aprenent molt anglès”, “Una ciutat impressionant”, “Tot bé per aquí”, “Un viatge genial”, “Tornarem aviat”

Era la pila del germà de la cabana: bona part de la joventut, dels viatges, de la feina, de la vida.

L'endemà van anar a repartir-se algunes coses.

No hi havia res sobre el llit.

La dona del germà que va heretar la casa havia llençat la muntanya de cartes, postals i els records a les escombraries.

—S'havia d'aclarir —va dir—. Aquesta tarda ve algú a veure-la per llogar-la.

La triple ferida va marcar la resta de la vida del germà gran.

Va ser massa profunda.

Mai va cicatritzar.

Va perdre la vida dues vegades.