Setmana 12: Signatura

Somrigué en veure entrar el seu client, un altre incaut amb pressa per creure. L'enviava Prudenci Recarte, el seu vell mentor. Va sentir el pessigolleig familiar a l'estómac mentre preparava el contracte fals, el discurs exacte, el ball de xifres que sempre funcionava: fer-lo creure que guanyava mentre es dessagnava.

L'home va signar de pressa. Va dubtar el temps just. No va preguntar, no va regatejar. Va somriure.

Aquell somriure li va fregar el clatell, però tenia pressa i el va ignorar.

Hores més tard, al banc, va recolzar els colzes al fred taulell de marbre. Va fer anar els dits picant a la taula mentre l'empleat examinava el xec. Massa temps. Després l’empleat va aixecar la vista, va arrufar les celles, es va aixecar sense dir res i va desaparèixer darrere d'una porta.

La suor li va xopar l'esquena.

En girar-se, va xocar amb un pit dur. Dos homes de seguretat li tancaven el pas. Es va girar de nou cap al taulell.

—Aquest xec pertany a una investigació —va dir l'empleat en tornar—. El banc reconeix la signatura.

Va sentir un buit sec a l'estómac.

—Quina signatura?

L’empleat no va respondre. Va assenyalar el paper amb un dit net, professional.

—De qui és?

I en aquell instant va comprendre: l’esborraven del joc.