Setmana 13: Prou

Els llavis van tremolar abans que la meva veu.

No era por, ni desig. Era el vertigen de creuar el límit, la certesa de trencar la corda. Una sola paraula ho llançaria tot per la borda. Tot i així, els vaig obrir, lentament, com qui obre una ferida per demostrar que seguia viu.

L'habitació semblava que contingués la respiració. Vaig notar el pes del silenci, aquell silenci que es torna còmode fins que comença a asfixiar. Al meu cap, la frase es repetia com un animal tancat, colpejant els barrots. Em podria per dins.

Podia callar. Podia somriure. Podia fingir que res no em travessava.

Però ja no.

I quan per fi vaig pronunciar la primera síl·laba, vaig saber que no parlava per convèncer ningú. Assumia totes les conseqüències, sense xarxa ni matalàs. Estava parlant per no desaparèixer, per viure.

—Prou! Me'n vaig