Setmana 1: Un mil·límetre de vida

La sala estava en silenci, trencada només pel ritme constant del monitor.

A través de la lupa, el món es reduïa a un fil de teixit palpitant. Sentia com el pols li martellejava els dits. Va respirar fondo, retenint l'aire com si es congelés el temps. Ningú no es va moure. Sabien que era un instant a la vora de l'abisme. Un mil·límetre més a l'esquerra i el mal seria irreversible; un més a la dreta i l'hemorràgia es podria desbordar.
Va lliscar l'eina. Un tall net. Un altre. Les pinces van entrar a l'angle exacte.

El monitor va oscil·lar, després es va estabilitzar. Només llavors va exhalar, molt a poc a poc, com si deixés anar una tensió que no es podia permetre sentir abans. Encara faltaven passos, però el pitjor havia passat.

Un cop més havia guanyat la batalla contra l'error i la mort.