Setmana 9: Alleugeriment

L'enveja no volia el que tenies: volia que no ho tinguessis. Se't va asseure a l'espatlla com un ocell àcid i va començar a picotejar-ho tot: els èxits, les rialles, fins els teus records. Només pretenia assemblar-se una mica a tu.

On abans hi havia brillantor va deixar òxid; on hi havia calma, soroll; on hi havia pau, una incomprensió que mossegava. Vivia per veure't perdre.

Quan per fi se'n va anar, no es va emportar res. No treballava, no estimava, no dormia: vigilava. Cada decisió era un clau tort destinat a ferir-te, encara que travessés la seva mà, però somrient quan el mal t'arribava. Denúncies falses, rumors, trampes petites i persistents…

El dia que va decidir el cop final —amb què moriria— tenia el convenciment que valia la pena. Va cremar la casa amb tu a dins, segur que no sortiries a temps.

Però et vas salvar.

Des de la llitera, ja sense forces, va entendre massa tard que havia malgastat la seva vida per procurar-te infelicitat. I va morir sense saber què fer amb el silenci que et va deixar amb vida. Alleugeriment.