Setmana 8: Reis de ningú

Aquella nit de Reis feia olor de somni antic i de promesa acabada de fer. Els carrers estaven en silenci, com si la humanitat sencera contingués la respiració per no despertar de la il·lusió. Aleshores tot semblava assolible: que els desitjos viatgessin de debò, que els impossibles sabessin el camí de tornada, que el prodigi existís sense necessitat de proves. Durant unes hores, el món era exactament com havia de ser.

Aquella nit la màgia cabia a les sabates i una promesa als ulls: demà tot seria possible.

Ara els Reis passen més lluny, la ciutat fa olor de cendra i de somnis trencats.

No porten or, ni encens, ni mirra. Ni tan sols promeses: només sabates gastades i mans buides. L'estrella va caure fa anys, rovellada en algun abocador dels afores. I els regals, com sempre, són per als que ja en tenen de sobres.
Algunes nits, quan el món pesa massa, encara deixo una esperança al costat de la finestra.