Setmana 11: Victòria

Va aixecar la mirada: el seu objectiu seguia allà, impertèrrit, esperant-lo.

Va avançar costa amunt amb els peus cremant i la respiració reduïda a un fil inestable. El terra queia a l'esquena amb un pendent obscè. Cada metre pesava com dos, tres i deformat s'allargava. El terreny es tornava inestable i el cos començava a processar excuses per negociar la rendició.

Una pedra solta el va fer relliscar. L'horitzó va bascular i el buit va aparèixer. Va lliscar un pam, dos. Va clavar les mans a temps i la roca li va rascar la pell. Durant un segon etern es va veure caure pendent avall. No es va moure. Va sentir el martelleig salvatge del cor a les temples com si volgués escapar del seu cos. Aquest era el seu límit?

No.

Va inspirar amb dificultat en glopades curtes. Va enganxar el cos a la roca i es va incorporar a poc a poc sense concedir a l'abisme ni un segon més. Amb les cames tremolant, va avançar de costat com si el terra pogués tornar a desaparèixer.

Marejat i amb la visió una mica borrosa, cada pas era una aposta; cada pedra, una amenaça de traïció. L'aire cremava en entrar i feia mal en sortir. El cos cridava. El seu cap insistia. Sense èpica ni testimonis, no es va voler aturar. Va continuar.

Quan va arribar al cim, el vent li va bufetejar la cara. No hi va haver aplaudiments de benvinguda, ni gloriosos braços enlaire. Només ell, el cansament i la certesa d'haver arribat on ningú no creia que podria. El món obert i estable, per fi, sota els peus.

Potser era una victòria petita, íntima, invisible.

Però era seva i només seva.

Aquesta vegada ningú li podria robar.

Es va sentir viu i feliç.