Setmana 10: Mai vas ser aquí

El nen es va despertar amb fred. Va buscar la seva mare, però ella va passar corrent al seu costat sense mirar-ho. Tampoc no el va sentir quan va cridar.

Va tornar a la seva habitació, on sempre trobava consol entre quaderns i llapis. Sobre la taula hi havia una llibreta oberta, amb una frase que no recordava haver escrit: “Segueixo aquí?”. Mentre la llegia, les lletres van començar a tremolar; es difuminaven i reapareixien com si algú respirés a través del paper. Fins que ja no hi van tornar.

Va baixar al saló i va veure el seu pare agenollat, abraçat a un cos petit tapat amb una manta. Li va voler tocar l'espatlla, però la mà es va desfer a l'aire com a tinta diluïda en aigua. Va sentir llavors un lleu murmuri darrere seu, un xiuxiueig enganxat al clatell: “La teva història acaba aquí”. No va veure ningú, però va sentir que alguna cosa li tirava de la mà cap a la profunda foscor que creixia a la cantonada de la cambra.

Va voler plorar, però no va poder. Les seves llàgrimes semblaven no existir, com si mai no haguessin estat escrites. Una ombra va passar l’última pàgina d’una llibreta invisible.

No estava en blanc.

Una sola frase: “Vas ser aquí?”

Aleshores la cambra es va tancar sobre si mateixa, i el nen va comprendre no només que havia mort; sinó una cosa pitjor: el món havia après a viure com si ell mai no hagués existit.