Setmana 7: Perdre al guanyar

Sempre vaig creure que escriure era competir contra tot: contra els altres autors, contra el jurat, contra el temps i –sobretot– també contra mi mateix. El dia del certamen, van anunciar el meu nom com a guanyador. Aplaudiments, flaixos, mans que em felicitaven. I, tot i això, mentre pujava a l'escenari, em vaig sentir estrany i buit per dins.

En tornar a casa, vaig trobar a la meva taula el manuscrit que havia descartat; el que havia escrit abans sense pensar en premis, només per desfogar-me i experimentar. L'havia signat un altre a qui ja no reconeixia: el meu jo derrotat, el que mai no s'ho va creure. El vaig obrir.

Era millor. Brutalment millor.

Cada frase era una ferida que ja no sabia infligir. Cada metàfora, un cop de veritat que havia evitat per por de perdre. Vaig comprendre que havia guanyat perquè havia renunciat a la meva veu.

El veritable vencedor —aquell que havia escrit des de la foscor sense esperar res— ja no era jo. Era el que vaig deixar morir per deixar-me convertir en “autor premiat”.

Assegut davant de les dues versions de mi mateix, ho vaig admetre en silenci:
vaig guanyar quan vaig perdre i vaig perdre quan vaig guanyar.