Setmana 51: Veler

Havia pujat alguna vegada en un veler, però sempre com a passatger.
Aquell dia em van deixar el timó.
—Agafa'l.
—Jo?
—Tu.

El mar estava tranquil i feia prou vent per navegar sense haver de fer gaire res.

Vaig agafar el timó.
—Cap allà —va dir el patró.
Vaig moure'l una mica.
El veler va girar.
Em va sorprendre que fos tan fàcil.

Al cap d'una estona ja intentava mantenir el rumb sense que m'ho diguessin.
—No miris tant endavant.
—On miro?
—La vela. L'aigua. Busca el vent.
Vaig mirar al meu voltant.
—On?
Va riure.
—Això ho has de descobrir tu.
No em va semblar una resposta gaire útil.

El vent no es veia.

Veia la vela inflada. Veia petites ratlles damunt de l'aigua. Sentia l'aire a la cara. Però el vent, no.

—Una mica més a estribord.
Vaig moure el timó.
—No tant.
Vaig corregir.
—Ara deixa'l.
—Què deixo?
—El vaixell.

No vaig entendre què volia dir, però durant uns minuts tot va anar bé.
El veler avançava inclinat. L'aigua corria pel costat del casc i jo començava a notar la pressió del timó a la mà.
M'agradava.

Aleshores va arribar una ratxa.
La vela es va tensar de cop i el vaixell es va inclinar.
Molt.
Em vaig agafar amb una mà.
—Ens tombem.
—No.
El veler es va inclinar una mica més.
—Segur?
—Sí.

Ell no s'havia mogut.
Jo sí.

Tenia una mà al timó i l'altra agafada on podia.
—Què faig?
—Res.
—Com que res?
—Mantén el rumb.

La borda s'acostava a l'aigua.
—Això és normal?
—Sí.
—Molt normal no sembla.
El patró va mirar la vela.
—Afluixa una mica.
—Què?
—L'escota.

Vaig mirar totes les cordes que tenia al voltant.
—Quina?
Va assenyalar-ne una.
La vaig deixar anar una mica.
La vela va perdre tensió i el veler es va redreçar.

Vaig respirar.

—Ho veus?
—Sí.

No ho veia gaire.

Al cap d'una estona va entrar una altra ratxa.
Aquesta vegada no em vaig agafar.
Vaig notar com el timó feia força contra la mà. Vaig afluixar una mica l'escota. El vaixell va escorar i després va trobar el seu punt.

El patró no va dir res.
Jo tampoc.

Vaig començar a entendre què volia dir amb allò de buscar el vent.
No el veia, però era a tot arreu.
A la vela.
A l'aigua.
Al timó.
A la inclinació del vaixell.
A les meves mans.

Durant una estona vam navegar de pressa.

Ja no intentava que el veler anés exactament on jo volia. Corregia una mica, esperava, tornava a corregir.

Sota nostre, el mar continuava passant com si nosaltres no hi fóssim

Quan vam tornar a port, vam baixar les veles.
Sense el vent, aquella enorme superfície de roba va caure sobre la coberta.
El veler es va quedar quiet.
Vaig deixar anar el timó.
—Què? —va preguntar el patró—. T'ha agradat?
—Sí.
Vaig baixar al moll i em vaig girar.

El mar seguia tranquil.
No s'havia assabentat de res.
Per a mi havia passat de tot.